Friedrich Glauser:
El regne de Matto. Quaderns Crema, Barcelona 2001. Traducció de
Maria Pous (pp. 189 - 193).
La
cartera
El mateix casquet de llana de colors tapava la cafetera. Era la mateixa
taula i també hi seien les mateixes persones. L'Studer seia
al cap de taula, d'esquena a la finestra; a la seva esquerra el doctor
Laduner. Es pot dir, doncs, que l'Studer presidia la taula,
com el matí anterior. L'atmosfera, però, havia canviat notablement...
Hi faltava el sol.
Davant el finestral hi havia un banc de núvols com un gran mur
d'acer. Una llum grisa entrava a l'habitació i la bata vermella
de la senyora Laduner ja no brillava.
-¿Quina
impressió li ha fet la sala de guàrdia amb la blava il·luminació
nocturna, Studer? - va preguntar el doctor Laduner. Llegia
el Bund i no va aixecar la vista del diari.
Un bon servei d'informació! ¿T'hi has de tornar, preguntant
al doctor Laduner què se li havia perdut a la cambra de
la caldera la nit de la festa? No. Val més deixar-ho córrer
i limitar-te a fer una constatació modesta:
Sí, una sala de guàrdia com aquesta suggeria tota mena de
pensaments.
- Quan he vist la gent allà tancada, doctor, el psiquiàtric
se m'ha aparegut com una aranya gegant enmig de la contrada i els fils
de la seva teranyina que arriben fins als pobles més llunyans...
A la teranyina es debaten els parents dels malalts... Però ella
ha filat veritables vides, l'aranya - em refereixo al psiquiàtric
- o en Matto, si ho prefereix...
El
doctor Laduner va alçar els ulls del diari:
- És un poeta, vostè, Studer. Un poeta secret. I
això potser no és gaire convenient per a l'ofici que, ara
per ara, està obligat a exercir. Si no hagués estat tan
poètic, si s'hagués adaptat a la realitat, no li hauria
passat aquella història amb el coronel Caplaun... Però
vet aquí que vostè és un inspector poètic...
Que ell també ho havia pensat alguna vegada, va dir l'Studer
secament. Però la poesia estava lligada a la imaginació,
a la fantasia ¡oi? I no hauríem de menysprear mai la fantasia.
El doctor ja li havia aconsellat endinsar-se a la ment d'altres persones,
ficar-se a la seva pell, en certa manera - ell feia tots els possibles.
I de vegades li sortia bé. Per exemple, havia fet confessar l'Schmocker,
l'autor de l'atemptat contra el conseller federal, el robatori d'una clau.
I això només gràcies a la seva vena poètica.
Havia intuït, molt obscurament...
-Inconscientment! - el va interrompre el doctor Laduner.
...doncs inconscientment, si el doctor ho preferia, havia intuït
que el famós Schmocker era en realitat un covard; li havia fet
algunes festes i l'home ho havia xerrat tot...
-Psicoteràpia! - va dir el doctor Laduner, i va riure -.
L'inspector Studer un psicoterapeuta! A nosaltres, no ens és
permès de fer festes. Nosaltres hem d'actuar amb una rigorosa professionalitat.
I si de vegades els assistents o els infermers també ens exasperen,
nosaltres hem de mantenir la calma. Eduquem antics carnissers, carreters,
munyidors, sabaters, sastres, paletes, jardiners i dependents, els fem
cursos, els inculquem quina diferència hi ha entre un esquizofrènic
i un maníac depressiu i, llavors, si aproven un examen, els pengem
una creu blanca sobre fons vermell a la solapa de la bata, com a condecoració...
Més ja no podem fer... ¿I amb els pacients? .. Encara és
més complicat... Hi parlem, intentem corregir, ens enfrontem amb
ments malaltes, els persuadim... Però la ment, és tan difícil
d'abastar, la ment!... Hauria de veure com respira alleujat algun dels
nostres assistents quan un esquizofrènic decideix agafar una bronquitis
o unes simples angines... Per fi poden fer servir medicaments experimentats,
per na vegada et pots oblidar una mica de la ment i ocupar-te del cos...
El cos és molt més fàcil de curar: aspirines, gàrgares,
compreses, mesurar la febre... Però les ments! Sí que de
vegades també intentem arribar a la ment indirectament a través
del cos, provem noves cures...
-Amb les quals els pacients de vegades es moren...-el va interrompre l'Studer
-. Fins i tot dos i tres per nit...
Es va quedar mirant la tassa buida i va esperar la reacció.
El diari va cruixir i va arribar la resposta que, quant a claredat i sarcasme,
no deixava res a desitjar:
-Sobre mesures terapèutiques no he de retre compte a cap profà,
sinó únicament a la meva consciència mèdica...
Una formulació clara i elegant. Consciència mèdica...Caram...Et
deixa amb la boca tancada. Però l'obres per dir amb extrema cortesia:
-Em prendria una altra tassa de cafè, senyora Laduner...
Amb l'estómac buit no es tenen sentiments...
La senyora Laduner va riure fins a saltar-li les llàgrimes,
i el seu marit també va somriure tímidament per sota el
nas. Llavors va allargar el diari a l'Studer. Havia de llegir...
sí... aquell paràgraf...
El benemèrit director de l'hospital psiquiàtric de Randlingen,
que ocupava el càrrec des de feia molts anys, ha estat víctima
d'u trist accident. Els indicis fan suposar que durant la ronda nocturna
el director va sentir un soroll en una de les calderes i s'hi va dirigir.
Caminat a les fosques, devia fer un pas en fals i s'havia precipitat des
d'una altura de tres metres. Es va descobrir el cos del difunt desnucat.
El senyor director Ulrich Borstli, amb un rigorós compliment
del deure i amb una incansable dedicació a la seva difícil
tasca...
L'Studer va abaixar el diari i es va quedar mirant al buit fixament.
EL BILLETERO
Cubría
la cafetera la misma redecilla de lanas de muchos colores hecha al ganchillo.
Era la misma mesa y también las mismas personas sentadas a ella.
Studer en un extremo, tenía la ventana a su espalda; a la
izquierda estaba sentado Laduner y a su derecha la esposa del médico.
Así que podía decirse de alguna manera que Studer
presidía la mesa, exactamente como en la mañana de ayer.
Sólo que el ambiente era notoriamente distinto...
Faltaba el sol.
Frente al ventanal se divisaba una pared de nubarrones como un gigantesco
muro de cemento. Una luz grisácea penetraba en la habitación,
y la bata roja de la señora Laduner no relucía.
Qué impresión le ha dado la sala de guardia con su iluminación
nocturna, Studer? preguntó Laduner.
Estaba leyendo el Bund y no levantaba la vista del diario.
¡Excelente red de espionaje! ¿Atajar en seco aquello, preguntándole
al Dr. Laduner qué se le había perdido la noche de
la fiesta en los sótanos de las calderas? No. Mejor dejarlo estar
y limitarse a una humilde constatación:
Que sí, que una sala de guardia como aquella, le hacía pensar
a uno muchas cosas.
Al ver a la gente encerrada, doctor, no pude menos que imaginar que el
manicomio era una gigantesca araña en medio del país y que
los hilos de su red alcanzaban incluso los pueblos más retirados...
En la telaraña, sabe usted, se agitan los allegados de los pacientes
tratando de liberarse de ella ... Y teje los verdaderos hilos del destino,
la araña; quiero decir, el manicomio o Matto, como prefiera...
Laduner levantó la vista del periódico:
- Es usted un poeta, Studer. Un poeta secreto. Y eso es sin duda
un punto en contra del oficio que le ha tocado a usted ejercer. Si no
fuera usted poeta, se habría adaptado a la realidad y no habría
sufrido la historia con el coronel Caplaun... Pero es así,
usted es un inspector poético...
Que eso ya se le había pasado por la cabeza alguna vez, dijo Studer
en tono seco. Pero lo poético estaba no obstante relacionado con
la imaginación, con la fantasía, ¿no? Y no había
que despreciar para nada la fantasía. El doctor le había
aconsejado ponerse en el lugar de diferentes personas, en cierto modo
embutirse en pieles ajenas; él hacía lo que podía
en este sentido. Y de vez en cuando tenía éxito. De esta
manera, por ejemplo, había podido llevar Schmocker, el que atentó
contra el consejero federal, a que se declarara culpable del robo de una
llave. Y eso se debía exclusivamente también a su vena poética.
Se había imaginado, de manera completamente oscura...
¡Inconsciente! interrumpió el Dr. Laduner.
Inconsciente, si así lo quería el doctor, que el mencionado
Schrnocker, era un gallina; le había dado unos golpecitos amistosos
y el hombre entonces lo soltó todo...
¡Psicoterapia! dijo el Dr. Laduner riéndose .
El inspector Studer convertido en psicoterapeuta! A nosotros no
se nos permiten los golpecitos amistosos. Nosotros tenemos que proceder
de manera estrictamente profesional. Y aunque nuestros ayudantes, los
enfermeros, nos saquen a veces de quicio, nosotros tenemos que permanecer
tranquilos. Adiestramos a ex carniceros, carreteros, lecheros, zapateros,
sastres albañiles, jardineros, comisarios, les ofrecemos cursos,
les inculcamos la diferencia entre un esquizofrénico y un maníaco
depresivo, y después, si aprueban bien un examen, les cosemos una
cruz blanca sobre fondo rojo en la solapa de sus batas, como medalla...
Más no podemos hacer ... ¿Y con los pacientes?... La cosa
es aún más difícil ... Hablamos, antes de corregir,
luchamos contra almas enfermas, persuadimos... ¡Pero el alma! ¡Es
difícil de agarrar!.. Tendría que ver usted cómo
respira con alivio uno de nuestros asistentes cuando un esquizofrénico
se decide a enfermar de bronquitis o de simple
anginas... Por fin una lucha con remedios aprobados, olvidarse por un
rato del alma y preocuparse del cuerpo... El cuerpo se deja tratar con
mayor sencillez: aspirinas, gárgaras, cataplasmas, termómetro,
¡Pero el alma! A veces intentamos incluso auxiliar al alma indirectamente
a través del cuerpo, intentamos tratamientos curativos...
En los que a veces mueren algunos.. interrumpió Studer .
En ocasiones dos y hasta tres por noche...
Dirigió la mirada a su taza vacía y esperó a que
ocurriría ahora.
Crujido de las hojas del periódico y a continuación una
respuesta que no dejaba nada que desear en cuanto a contundencia y claridad:
Sobre las medidas terapéuticas a adoptar no tengo que rendir cuentas
a ningún profano, sino única y exclusivamente a mi conciencia
de médico...
Formulado de manera clara y concisa. Conciencia de médico... Bueno,
¿y qué?... Te dejaba con la boca cerrada. Pero la abriste
sin embargo para decir con toda cordialidad:
Me apetecería otra tacita de café, señora... Una
persona en ayunas no tiene sentimientos...
La señora Laduner rió de tal manera que asomaron
las lágrimas a sus ojos. Incluso su marido resopló un instante
por la nariz. Acto seguido le pasó a Studer el periódico.
Que leyera... sí... este párrafo de aquí... El benemérito
director del sanatorio psiquiátrico de Randlíngen, que lo
ha sido durante largo tiempo, ha resultado víctima de un desgraciado
accidente. Se supone que durante una vuelta de inspección nocturna
debió de escuchar algún ruido en uno de los sótanos
de las calderas y se dirigió al lugar. En la penumbra debió
de dar un paso en falso y se precipitó al suelo desde una altura
de tres metros. El infortunado fue descubierto desnucado. El director
Ulrich Borstli, que cumplía sus pesadas tareas con un férreo
sentido del deber e incansable celo...
Studer bajó el periódico y fijó la mirada
en el vacío.
Friedrich
Glauser: Matto regiert. Herausgegeben und mit einem Nachwort von Bernhard
Echte. Unionsverlag Zürich1998 (pp. 135 - 137) . Erste Buchausgabe
1936 in Zürich.
Die Brieftasche
Die gleiche, aus bunten Wollen gelismete Haube über die Kaffeekanne
gestülpt. Es war der gleiche Tisch,
auch die gleichen Leute saßen an ihm. Studer, am oberen Ende
des Tisches, hatte das Fenster im Rücken; zu seiner Linken saß
Laduner und rechts von ihm die Frau des Arztes. Studer präsidierte
also gewissermaßen, genau wie am gestrigen Morgen. Nur eben: Die
Stimmung war merklich anders ...
Die Sonne fehlte.
Vor dem großen Fenster stand eine Wolkenwand, wie eine riesige Betonmauer.
Graues Licht drang ins Zimmer und Frau Laduners roter Schlafrock
leuchtete nicht mehr.
"Wie hat Ihnen der Wachsaal in blauer Nachtbeleuchtung gefallen,
Studer?" fragte Laduner. Er las den 'Bund' und blickte
nicht auf.
Ausgezeichneter Nachrichtendienst! Sollte man parieren, indem man Herrn
Dr. Laduner fragte, was er in der Sichlete Nacht im Sous sol bei
der Heizung verloren hatte? Nein. Man ließ das besser sein und beschränkte
sich auf die bescheidene Feststellung:
Ja, so ein Wachsaal bringe einen auf mancherlei Gedanken. "Wie ich
die eingesperrten Leute gesehen habe, Herr Doktor, habe ich denken müssen,
die Anstalt hocke wie eine riesige Spinne inmitten des Landes und die
Fäden ihres Netzes reichten bis in die hintersten Dörfer ...
Im Netz, wissen Sie, zappeln die Angehörigen der Patienten ... Und
sie spinnt richtige Schicksalsfäden, die Spinne ich meine die Anstalt.
oder Matto, wenn Sie lieber wollen..."
Laduner blickte von seiner Zeitung auf:
"Sie sind ein Dichter, Studer. Ein heimlicher Dichter. Und
das ist vielleicht ungünstig für den Beruf, den Sie nun ausüben
müssen. Wären Sie kein Dichter gewesen, hätten Sie sich
der Wirklichkeit angepaßt, dann wäre Ihnen die Geschichte mit
dem Oberst Caplaun nicht passiert ... Aber eben, ein poetischer
Wachtmeister ... "
Das habe er mängisch au deicht, sagte Studer trocken. Aber
das Dichterische hänge doch mit der Einbildungskraft zusammen, mit
der Phantasie, nid? Und die Phantasie sei doch nicht ganz zu verachten.
Der Herr Doktor habe ihm auch geraten, sich in verschiedene Personen hineinzudenken,
gewissermaßen in fremde Häute zu schlüpfen er tue sein
möglichstes. Und hin und wieder habe er damit Erfolg. Er habe da
beispielsweise den Bundesratsattentäter Schmocker dazu bringen können,
ein Geständnis abzulegen über den Diebstahl eines Schlüssels.
Daran sei auch nur seine poetische Ader schuld. Er habe sich vorgestellt,
ganz dunkel ...
"Unbewußt!" unterbrach Dr. Laduner.
... unbewußt, wenn der Herr Doktor wolle, daß Schmocker ein
Feigling sei; er habe ihn ein wenig getätschelt, dann habe der Mann
ausgepackt ...
"Psychotherapie!" sagte Dr. Laduner und lachte. meister
Studer als Psychotherapeut! Wir dürfen nicht tätscheln.
Wir müssen streng sachlich vorgehen. Und wenn uns auch unsere Hilfskräfte,
die Pfleger, manchmal auf die Nerven gehen, wir müssen ruhig bleiben.
Wir lernen ehemalige Metzger, Karrer, Melker, Schuster, Schneider, Maurer,
Gärtner, Commis an, geben ihnen Kurse, trichtern ihnen den Unterschied
ein zwischen schizophren und manisch depressiv, und dann heften wir ihnen,
wenn sie eine Prüfung gut bestanden haben, als Orden ein weißes
Kreuz in rotem Felde an das Revers ihrer Kutte... mehr können wir
nicht tun ... Und mit den Patienten? ... Da wird es noch schwieriger ...
Wir sprechen, wir suchen zu korrigieren, wir schlagen uns mit kranken
Seelen herum, wir überreden... Aber die Seele! Die ist schwierig
zu fassen! ... Sie sollten einmal das Aufatmen eines unserer Assistenten
sehen, wenn ein Schizophrener sich entschließt, an einer Bronchitis
oder an einer simplen Angina zu erkranken ... Endlich kann man mit erprobten
Mittelchen hinter die Sache, kann einmal ein wenig die Seele vergessen
und sich um den Körper kümmern ... Der Körper läßt
sich viel einfacher behandeln: Aspirin, Gurgeln, Umschläge, Fieber
messen! Aber die Seele! Manchmal versuchen wir ja auch, der Seele auf
dem Umweg über den Körper beizukommen, wir versuchen Kuren ...
"
"An denen die Leute manchmal sterben ... ", unterbrach Studer.
"Manchmal zwei bis drei in einer Nacht ... "
Er blickte in seine leere Tasse und wartete, was nun kommen würde.
Die Zeitung raschelte, und dann kam richtig die Antwort, die an Schärfe
und Deutlichkeit nichts zu wünschen übrig ließ: "Über
therapeutische Maßnahmen bin ich keinem Laien Rechenschaft schuldig,
sondern einzig und allein meinem ärztlichen Gewissen ... "
Sehr schön und klar formuliert. Ärztliches Gewissen ... Mira
... Es schloß einem den Mund. Aber man tat ihn trotzdem auf und
sagte sehr höflich:
"I hätt gärn no-n-es Taßli Gaffee, Frou Dokter
... E nüechtere Mönsch het e kes Gfeel ... "
Frau Laduner lachte, daß ihr die Tränen in die Augen
traten, und auch ihr Mann schnaubte kurz durch die Nase. Dann reichte
er Studer die Zeitung. Er solle lesen ... ja ... den Absatz da
...
"Der langjährige verdiente Direktor der Hell und Pflegeanstalt
Randlingen ist einem traurigen Unglücksfall zum Opfer gefallen. Man
nimmt an, daß er bei einem nächtlichen Rundgang in einer der
Heizungen Lärm gehört hat und dem Lärm nachgegangen ist.
In der Finsternis wird er einen Fehltritt getan haben und ist hierauf
drei Meter tief abgestürzt. Mit gebrochenem Genick wurde der Bedauernswerte
entdeckt. Herr Direktor Ulrich Borstli, der mit eiserner Pflichterfüllung
und nie ermüdendem Eiferer seinem schweren Dienste ... "
Studer ließ die Zeitung sinken und starrte ins Leere.
|